Avui dia 30 de novembre, com cada any, es commemora el Dia Internacional de la lluita contra els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Un tema, que com molts altres dintre de la salut mental, està totalment estigmatitzat i hi ha molta reticència encara a l’hora de parlar-ne. Les malalties mentals no entenen d’edat, sexe o condició social, per tant, encara no sabem el difícil que pot arribar a ser, ja que no només és un simple trastorn físic, sinó que va més enllà.
Hem d’evitar simplificar i minimitzar els sentiments i els pensaments de les persones que ho pateixen, ja que les decisions que es poden prendre durant el procés, poden ser encara més negatives arribant fins i tot al suïcidi.
Aproximadament un 5% dels joves d’entre 12 i 21 anys, pateixen d’algun trastorn alimentari i arran la pandèmia, aquests han estat més ignorats pel sistema, ja que tot estava centrat en la covid-19 i encara no som conscients del mal que ha estat per a persones que estaven connectades amb tractament amb el sistema de Salut Mental. Hi ha una necessitat clara que la Generalitat doti de més pressupost a la salut mental, implementi més actors com els o les psicòlogues infantojuvenils com les o els infermers escolars, tal com més personal especialitzat per la reducció de llistes d’espera.
Els TCA són uns trastorns psicològics que provoquen un comportament patològic relacionat amb la ingesta d’aliments i una obsessió total pel control del propi pes i de la seva imatge. No hi ha encara una causa clara perquè aquesta és multifactorial provocada per factors psicològic, fisiològic, sociocultural i familiar, com gaire bé en gran part dels trastorns mentals que coneixem. Per tant, hem de posar el focus de l’acció centrada en la persona i impulsar tota classe de projectes, de caràcter individual, per tal de poder fer un acompanyament correcte i especialitzat a la persona que pateix d’aquesta malaltia. El treball en xarxa amb els diferents agents que estan dintre del sistema de Salut Mental han d’estar connectats i treballar, tot i que tot això mai serà possible si no invertim en professionals, projectes i investigació.
Els TCA més coneguts socialment són l’anorèxia i la bulímia, però n’hi ha d’altres que fins i tot es poden arribar a combinar, com poden ser:
- La bulímia generalment són episodis on la persona que ho pateix sofreix de fartaneres durant els quals sent una pèrdua de control sobre el menjar i necessita diferents formes per a purgar-se i així evitar l’augment de pes.
- L’anorèxia nerviosa és un trastorn alimentari que es caracteritza per la restricció de la ingesta d’aliments, el que resulta en una pèrdua de pes important que sovint (però no sempre) es manté per sota del mínim esperat per a l’edat, el sexe o el desenvolupament evolutiu de cada persona).
- L’ortorexia és l’obsessió patològica i irracional per menjar sa i per la qualitat dels aliments. El trastorn per fartanera es caracteritza per episodis d’ingestes excessives en cada episodi, on la persona menja una quantitat molt major d’aliments del que és habitual en la població general i després se sent culpable. A diferència de les persones amb bulímia, les persones amb fartanera no fan conductes purgatories per a compensar el seu excés de menjar.
- La vigorexia és el trastorn mental en el qual la persona afectada s’obsessiona pel seu estat físic i practica un nivell d’esforç físic i esport excessius amb l’objectiu de veure’s perfecte.
Què és el que hem de fer? Trencar mites, entendre i escoltar. No són trastorns per cridar l’atenció ni tampoc “són coses de l’edat”. No és culpa del menjar, això tan sols és la punta de l’iceberg, l’afectació psicoemocional és la que està afectada i la que necessita ajuda.
Els joves som factors de canvi i ens envoltem de diferents realitats socials, el primer pas per la reducció de casos de trastorns i malalties mentals és l‘empatia. Nosaltres, les joventuts socialistes de Catalunya estem disposats des del primer dia a debatre i arribar acords, ja que quan es tracta de salut no pot haver-hi discussions, tothom ha de tenir dret al mateix tipus de sanitat i això només s’aconsegueix amb més reduccions en les desigualtats, més inversions en salut mental i més projectes de conscienciació.
Álvaro Martín Núñez
Laura Soler Gil
